EL PERIÓDICO - 24 de juny de 2005
Imma Mayol
Centres d’atenció als drogodependents: solució, no problema

L’existència de persones drogodependents a Barcelona és una realitat innegable. Són veïns i veïnes de diversos barris de la ciutat amb un problema de salut que requereix atenció. L’Administració, i especialment els qui tenim responsabilitats en matèria de salut pública, no podem –ni tindria cap ètica fer-ho— ignorar aquesta necessitat o pretendre fer desaparèixer un col·lectiu que té la seva única esperança de tractament en els recursos sòciosanitaris.

És per això que, des de fa molts anys, funcionen a tots els districtes de Barcelona una dotzena de centres d’atenció als drogodependents (CAS) que atenen actualment unes 14.000 persones sense suscitar cap problema en el seu entorn, malgrat que l’obertura d’algun d’aquests recursos va xocar en el seu moment amb un important recel veïnal. En aquests centres s’hi ofereixen tractaments per a tot tipus d’addiccions, des de les derivades de l’heroïna fins als problemes d’alcohol i tabaquisme.

Conjuntament amb la Generalitat, hem acordat obrir-ne un de nou a Vall d’Hebron, dins del recinte hospitalari. És un pas important, que vull agrair als responsables de la Conselleria de Salut i de l’Institut Català de la Salut, pel que suposa d’integració a la xarxa sanitària de la resposta als problemes derivats del consum de drogues. Cal recordar com, durant les primeres dècades d’aparició de la SIDA, els afectats eren atesos en centres específics al marge del sistema sanitari, cosa que avui ens resulta gairebé inconcebible.

Al nou CAS de Vall d’Hebron posarem també en marxa un espai de venopunció assistida, erròniament anomenat ‘narcosala’. Malgrat l’alarmisme que el terme genera, sovint producte de la manca d’informació o del desconeixement, es tracta senzillament d’oferir a un col•lectiu, no molt nombrós, de toxicòmans en situació de marginalitat un espai on puguin consumir sota supervisió mèdica les drogues que portin. Es tracta, per tant, d’evitar que es punxin al carrer, objectiu que han aconseguit en bona mesura tots els centres de similars característiques que s’han obert arreu del món, des de Madrid i Bilbao fins a Sydney, Montreal i Vancouver, passant per Frankfurt i Zurich. La possibilitat de que consumeixin les drogues en condicions higièniques i en un espai adequat –on també disposen d’atenció personal, d’una alimentació bàsica i d’un espai on dutxar-se o rentar la roba-- redueix dràsticament els riscos per a la seva salut, però també comporta una millora en les condicions de l’entorn que acull el centre.

Perquè l’experiència internacional indica que la millor ubicació per a aquesta mena de recursos és molt a prop d’on es troba el problema. Per això, i no per motius arbitraris, vam decidir obrir a les Drassanes un centre que avui funciona al límit de les seves possibilitats. En només sis mesos de funcionament, i una mitjana d’uns 160 usuaris diaris, hem atès a més de 1.400 persones, un centenar de les quals han pogut ser derivades cap a teràpies de desintoxicació amb metadona, una xifra similar al total que vam assolir durant els anys en què, en condicions difícils i destinant-hi 100 milions de pessetes l’any, ateníem aquesta població a Can Tunis.

El tancament d’aquest espai ha ocasionat, no l’aparició sinó una major visibilitat a la ciutat d’un problema que ja existia i al qual hem de continuar fent front amb els recursos que es demostrin més eficaços, sempre amb la ferma voluntat d’estar permanentment atents a l’evolució del problema per respondre-hi amb agilitat, adaptant les mesures a les necessitats de cada moment. Per això avui necessitem a Barcelona més equipaments com el del Raval. Per això n’obrirem un a Vall d’Hebron, en el marc idoni que ens ofereix un recinte hospitalari, paral•lelament a la posada en marxa d’un recurs mòbil a la Zona Franca que funciona sense cap problema des de fa un mes.

No puc dir que no comprenc la inquietud expressada per alguns veïns davant la instal•lació al seu barri d’un equipament que ha d’atendre persones en situació de marginalitat. Agraeixo que d’altres ens facin costat en un àmbit tan complex com el de les drogodependències. A tots, reitero el compromís --que hem fet arribar personalment als veïns en les reunions mantingudes les darreres setmanes-- d’oferir-los el màxim diàleg, de cuidar l’entorn, de fer-hi un esforç addicional de vigilància i neteja si fos necessari, de constituir una comissió de seguiment per avaluar la implantació del centre a la Vall d’Hebron. Sobre tots aquests condicionants, i qualsevol altre que els veïns ens vulguin plantejar, estem plenament disposats a dialogar. Però no podem renunciar a donar una atenció adequada a un conjunt de persones amb un greu problema de salut.