ACTUAL - 16 de novembre de 2005
Ricard Gomà
Polítiques socials, ciutadania activa i convivència a Barcelona

Des de l’inici de l’actual mandat municipal, la qüestió del civisme a Barcelona ha ocupat un lloc central en l’agenda pública. La convivència cívica, al costat de l’habitatge assequible, els serveis a les persones i el manteniment sostenible de l’espai públic van ser identificades com a les prioritats estratègiques del govern municipal per al periode 2003-2007. Al llarg dels últims mesos, un conjunt d’aspectes a l’entorn del terme civisme han intensificat la seva presència mediàtica, el seu impacte en l’imaginari col.lectiu urbà i la seva atenció institucional. Aquests últims dies, la proposta d’ordenança municipal per a la convivència ha polaritzat el debat. Tot això és molt rellevant, en primer lloc perquè estem davant de qüestions de naturalesa política que models i opcions de resposta diferents. ICV-EUiA no hem votat a favor de l’ordenança. Hi tenim discrepàncies de fons arrelades en valors i maneres diferents d’entendre la convivència i la regulació col.lectiva de l’espai. En segon lloc, perquè els problemes a l’entorn de les relacions cíviques de convivència són multicausals i requereixen, doncs, de respostes polièdriques, amb capacitat d’articular la complexitat. I en tercer lloc, perquè les qüestions de convivència connecten de manera molt directa amb la vida quotidiana de les persones i l’aspiració de benestar col.lectiu en els barris de la ciutat; amb la Barcelona en minúscules. Requereixen, doncs, polítiques públiques i estratègies socials de fons, amb capacitat d’abordar els resorts de la cohesió comunitària.

Barcelona ha de seguir desenvolupant un model socialment avançat d’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular la complexitat urbana sense segmentacions ni exclusions. Un model que ha de bastir-se a partir d’un mínim de cinc components. a) polítiques d’inclusió social amb capacitat de prevenir factors d’exclusió, d’atendre persones i col.lectius en risc, i de promoure itnineraris d’autonomia personal i vinculació relacional; b) programes de desenvolupament comunitari, de mediació i d’acció socioeducativa en medi obert, per tal d’activar una ciutadania responsable, implicada en processos de canvi; c) l’articulació de pactes i acords territorials, de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai; d) la garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà, i e) l’existència d’instruments que promoguin valors de respecte escrupulós a l’espai públic i de normes –poques i eficaces- que permetin sancionar les conductes de ciutadania irresponsable. En aquest context, les polítiques municipals de benestar poden realitzar una doble contribució: treballar trajectòries d’inclusió per a les persones sense sostre i impulsar el desenvolupament comunitari i l’acomodació intercultural en els barris.

A Barcelona, com en altres grans ciutats europees, hi viuen persones en situació d’exclusió social severa, persones que dormen als nostres carrers i places, i que sovint es troben en fases consolidades de desestructuració personal. Una situació que incorpora problemes complexos de fragilitat o inexistència de vincles, pobresa extrema, trastorns mentals, addiccions i grans discapacitats. En aquesta dimensió, la resposta municipal no pot ser cap altra que aprofundir en el Programa d’Atenció a les Persones Sense Sostre, en el marc dels principis establerts al Pla d’Inclusió Social. Reconèixer el problema, les seves tendències i magnituds, sense defugir-lo ni encobrir-lo. Però abordant-lo, nítidament, des del treball dels serveis socials municipals i des de la construcció de xarxes d’acció amb les entitats i organitzacions presents en aquest camp. I, per descomptat, articulant circuits àgils de col.laboració activa amb els altres sectors municipals implicats.

En segon lloc, els barris de Barcelona –sobretot els teixits històrics i les més recents trames urbanes de capes populars- presenten problemes i necessitats de regeneració que no poden abordar-se només des de lògiques urbanístiques. La incorporació d’una forta dimensió social, cristal.litzada en l’impuls a processos i plans comunitaris, representa una aportació clau cap a l’objectiu d’uns barris cohesionats i amb capacitat d’estructurar relacions de convivència actives i responsables. En aquest sentit, els onze plans de desenvolupament comunitari actualment en marxa a Barcelona, i la desena de processos que estem recolzant perquè n’esdevinguin d’altres, volen ser una contribució qualitativa al model de ciutat convivencial que desitgem. Potenciar la capacitat de produir millores socials des de la implicació ciutadana y des de xarxes d’acció comunitària; i enfortir en simultani la capacitat d’acollida, reconeixement i acomodació intercultural, són reptes clau contra els riscos de ruptura de les relacions de convivència.

Ricard Gomà
Regidor de Benestar Social (ICV-EUiA)