EL PERIÓDICO - 26 de gener de 2007
Imma Mayol
Feliçment inconformista

No sense certa sorpresa observo com en poc més de 48 hores se m’ha transformat la vida. De sobte, llegeixo i escolto arreu que provinc de família terratinent, que visc al Passeig de Gràcia i que disposo d’incomptables propietats per mitja geografia espanyola, inclosa la meva estimada Mallorca. Una setmana més i podré competir en fortuna amb Bill Gates! I tot plegat per haver expressat, en el context distès d’una entrevista televisiva, opinions que han aixecat una polseguera que només puc atribuir a la proximitat d’un escenari electoral i a la voluntat d’algunes formacions polítiques d’instrumentalitzar les meves paraules per provar de situar-me en el terreny de la frivolitat o la incoherència. Només les bones perspectives amb què ICV-EUiA afronta aquest escenari expliquen l’acarnissament amb què la dreta política i mediàtica s’ha afanyat a desplegar els seus atacs, sovint desqualificacions i mentides, cap a la meva persona.

Sóc conscient que les diverses accepcions del terme ‘antisistema’, contaminat per les connotacions dels qui l’han vinculat a actituds o actuacions vandàliques, ha pogut generar equívocs. Però també estic convençuda que qui hagi escoltat les meves afirmacions sense malícia o sense la intenció de treure’n un rèdit haurà entès perfectament el que vaig dir.

I el que vaig dir no és diferent del què he defensat sempre. Amb 30 anys de militància al PSUC i a ICV, m’enorgulleixo de pertànyer a una força política que s’ha reivindicat de lluita i de govern, que no està a les institucions per acomodar-s’hi, sinó per transformar la realitat, una pretensió tant legítima com la d’aquells que prefereixen conservar-la. Al costat dels qui aquests dies han participat en el Fòrum Social a Nairobi, jo em situo en l’inconformisme davant d’un món que encara té molt d’injust i insostenible, un món on no tothom pot definir i realitzar el seu projecte de vida, i és això el que rebutjo del denominat ‘sistema’. Treballar per transformar-lo és la meva raó de ser política, des del partit, des de les institucions, des de la meva militància feminista, en contra d’un sistema sustentat sobre els pilars dels valors patriarcals. Però sempre des del respecte escrupulós a la legalitat vigent; no imagino que algú pugui qüestionar la meva condició de demòcrata. Des de l’abolició de l’esclavitud fins a la regulació del matrimoni homosexual, els grans avenços socials són deutors dels qui un dia van rebel•lar-se contra el sistema vigent i van lluitar per aconseguir que el que llavors era transgressió avui sigui norma.

Tampoc és cap novetat dir que estem a favor de despenalitzar l’ocupació. Així ho vam defensar al Congrés de Diputats l’any 1998 --val a dir que amb el suport d’ERC i el PNB-- i així ho hem reiterat coherentment en tots els àmbits on s’ha debatut aquesta qüestió. Opino que no es pot tractar com a delinqüents ni castigar amb penes de presó aquelles persones que per vies pacífiques ocupen espais abandonats o llargament deshabitats, en ocasions amb finalitats especulatives, i els donen una funció social. Una realitat que no té res a veure amb l’usurpació del domicili d’un ciutadà que hem conegut aquests dies i que he qualificat públicament d’inacceptable injustícia.

L’intent de fer front als problemes socials a través del Codi Penal s’ha evidenciat erroni en reiterades ocasions, i així ho va ser també amb la inclusió de l’ocupació l’any 1995 que, lluny de tenir un efecte dissuasori, va contribuir a criminalitzar el col•lectiu. Crec que, com s’ha demostrat a França, Anglaterra o Holanda, el diàleg i les polítiques de proximitat són instruments necessaris per abordar un fenomen tan complex i diversificat, i crec que la legislació civil ofereix prou mecanismes per resoldre les situacions que requereixen d’intervenció judicial. Només l’ús de la violència, que reprovo rotundament, justifica al meu parer la utilització de la via penal davant del fenomen okupa. No estic parlant de legalitzar-lo, sinó d’utilitzar el Dret Civil –com a la pràctica fa la justícia en la immensa majoria de casos-- com a instrument suficient i proporcionat per a la protecció del dret constitucional a la propietat privada.

No hem d’oblidar que la mateixa Constitució contempla la funció social d’aquesta propietat, i recull també el dret a un habitatge digne, malauradament no tant sacralitzat com el primer. Perquè el compliment d’aquest dret no sigui una mera il•lusió, al marge de les polítiques paliatives que impulsem des de les administracions locals, calen reformes estructurals adreçades a resoldre la que avui és una de les principals preocupacions de la nostra societat. En aquesta direcció s’inscriuen les propostes de reforma de la fiscalitat, que incomprensiblement encara prima la propietat per damunt del lloguer, o les polítiques de lloguer forçós i desincentiu a les propietats buides que plantegen els governs basc i català. Si de debò defensem el dret a l’habitatge, no podem permetre que al conjunt de l’Estat espanyol més d’un 14% de les vivendes –i no hi compto les segones residències-- estiguin deshabitades mentre se segueix construint desaforadament i els esforços econòmics de la població per accedir a una pis creixen ilimitadament.